"El ritme al que ocupem i el ritme al que desallotgen no equipara la balança"
- Marina Pardo
- 10 may 2019
- 8 Min. de lectura
Actualizado: 28 dic 2019
Marina Pardo Pérez
Paula Carulla és veïna del Raval que compagina els seus estudis i treball amb la participació al Sindicat d'Habitatge del Raval. El Sindicat d'Habitatge ha dut a terme diverses accions recentment, l'última, que va ser anunciada aquest primer de maig, consistia en l'ocupació del nou espai "Ravart", simultàneament amb altres espais d'oci, cultura i vivenda a Sants, Gràcia i Vallcarca.
P: Què és el projecte Ravart?
R: És un projecte comunitari que va sorgir de gent que està participant del Sindicat d’Habitatge del Raval, amb l'aspiració de fer barri i teixir xarxa però més enllà de la lluita purament política, o exclusivament per l’habitatge, sinó des d’una perspectiva més artística. Hi ha molts col·lectius de lluita al Raval però tots neixen de problemàtiques més des de la pobresa i les necessitats del Raval i una cosa que no es té en compte, o que no s’havia tingut em compte fins ara, era la necessitat de crear comunitat dins l’art, que és una manera més de fer política.
P: Com funciona el Sindicat d’Habitatge del Raval i quin és el seu àmbit de treball?
R: Com el nom indica és una sindicat d’habitatge i com el propi nom indica el que uneix tot és la lluita per l’habitatge, però va molt més enllà, a diferència d’altres col·lectius que poden vetllar per l’habitatge, el SdHR és una associació de veïns que estan o han estat afectats per l’habitatge en algun moment, que s’ajunten per donar solució a qualsevol tipus de problema d’habitatge, però la gràcia dels sindicats d’habitatge i no només el del Raval, sinó qualsevol grup d’habitatge o de barri, és que són el contrari a l’existencialisme, són grups de participació veïnal, on totes les persones formen el sindicat.
Creiem en l’ocupació com a una mesura vàlida i legitima per evitar la situació de carrer.
P: Coneixem diverses accions entorn l'ocupació que heu realitzat com a Sindicat d’Habitatge, quines accions més dueu a terme?
R: La primera cosa que diferencia el Sindicat d’habitatge d’altres col·lectius que s’encarreguen de coses semblants és que creiem en l’ocupació com a una mesura vàlida i legitima per evitar la situació de carrer.
Segurament, les ocupacions són les coses més polèmiques i mediàtiques, però també parem desallotjaments, tant als jutjats amb persones que tenen més coneixements legals, com a la porta d’una casa posant-hi el cos, també assessorem prèviament a un desallotjament, negociem amb la propietat... El Sindicat té força, té una marca, té un simbolisme i per tant quan una persona està al sindicat, la propietat sap que té un grup de veïns molt gran al darrera, passes a ser una persona acollida i assegurada i assabentada dels teus drets. Aquest fet genera que la propietat estigui disposada a negociar i pactar amb les persones en risc de desnonament i que molts cops es pugui aturar.
Apart, fem accions de denuncia. Un exemple n’és Desokupa. Desokupa és una organització criminal, que està actuant en contra de la llei. Denunciem també la gestió de l’administració pública, com les prevaricacions de l’Ajuntament, el fet que hi ha un munt de pisos de protecció oficial que són fraudulents, que no s’estan expropiant pisos que sí haurien, que hi ha molts pisos que no s’estan rebent amb la prioritat suficient, per tant, les males praxis de l’Ajuntament i les empreses.
P: Tot i que les ocupacions són molt mediàtiques, els desnonaments també ho són. Últimament s’han viscut episodis molt violents a desnonaments al barri del Raval, inclús també amb grups parapolítics com Desokupa, com esmenaves abans. Aquests conflictes han arribat al Parlament amb l’amenaça que va patir Maria Sirvent, diputada de la CUP. De quina manera es viviu vosaltres un desnonament al barri?
R: Sí que va haver un moment on els desnonaments eren molt mediàtics, si que hi ha certs desnonaments que tenen molt de ressò, però en general crec que és una pràctica bastant normalitzada. La primera vegada que atures un desnonament, és violent i molt impactant, però quan portes sis mesos anant a quatres desnonaments al dia, només al barri del Raval, acabes normalitzant la pràctica. No s’està fent ressò de que s’està desnonant a gent a una velocitat vertiginosa, les xifres espanten i d’això no se’n parla. Igual hi ha una ocupació cada dos mesos i potser d’això se’n parla més.
El ritme al que ocupem i el ritme al que desallotgen no equipara la balança de cap de les maneres. Les ocupacions son una lluita més per a aconseguir que les persones tinguin casa, però no és la única.
La vivenda pública de la que disposa l’Ajuntament i la resta de poders públics no és suficient com per allotjar totes les persones que fan fora de casa o que tenen problemes amb la vivenda.
P: Com a SHR quines són les demandes que podeu fer a l’Ajuntament i Generalitat perquè s’aturin els desnonaments?
R: La vivenda pública de la que disposa l’Ajuntament i la resta de poders públics no és suficient com per allotjar totes les persones que fan fora de casa o que tenen problemes amb la vivenda. Hi ha moltíssima gent a una taula d’emergència, que porta molt de temps esperant, que no té encara alternatives habitacionals, que amb una mica de sort és a cases de familiars, o en el pitjor dels casos, en situació de carrer.
Si els poders públics, com l’Ajuntament, l’Estat o la Generalitat, no són capaços de fer-hi front, automàticament no poden permetre que hi hagi desallotjaments. S’han de congelar els desallotjaments fins que no existeixi una alternativa habitacional real. En el moment en que els desallotjaments signifiquen persones al carrer, haurien de tornar-se il·legals.
Amb la llei 24/2015 sembla que hi ha un petit avenç en aquest aspecte. Es dóna la responsabilitat al gran tenidor, és a dir, als bancs i fonts d’inversió, d’haver de garantir l’alternativa habitacional de totes les persones que deixen en situació de carrer. Això, però, no és suficient. En la situació de crisi en la que ens trobem actualment, qualsevol casa és prioritària davant qualsevol negoci o mercantilització.
La legislació no només ha d’emparar les persones en situacions de carrer, sinó a famílies, estudiants, a qui no pot pagar, no es pot permetre que hi hagi 10 persones vivint en un pis, que la gent jove hagi d’anar a viure a les afores perquè a Barcelona no es poden pagar el lloguer, mentre que al centre del Raval estigui ple de pisos buits de fons d’inversió o ple de pisos turístics que el que fan és degradar la vida al barri. Així doncs, demanem a l’administració pública, no només que faci una llei garantint l’alternativa habitacional, sinó que impedeixi els desnonaments perquè són absolutament inhumans.
P: El Sindicat d’Habitatge del Raval vol crear una xarxa veïnal de suport per l’habitatge, però no tots els veïns del barri estaran disposats i mobilitzats. Com es veu la vostra feina als ulls d’un veí que no es troba en una situació econòmica o social semblant? Sentiu el seu suport?
R: Sí, el Raval és prou particular en aquest sentit. És un barri on, per sort o per desgràcia, hi ha molta misèria i és un barri on es va intentar fer un procés gentrificador (com a la majoria de Ciutat Vella), que va funciona al Gòtic per exemple, però que al Raval no s’ha aconseguit gràcies a les famílies que s’han quedat ocupant, als contractes de renta antiga i sobretot, gràcies a la immigració, que fa que es mantingui el petit comerç.
Els veïns del barri del Raval són persones que saben que són molt privilegiades per haver pogut mantenir l’únic barri de Ciutat Vella sens procés gentrificador. En general hi ha un reconeixement increïble sobre qualsevol moviment veïnal i evidentment, feixistes, capitalistes i masclistes hi ha a tot arreu però aquesta gent no té espai dins el barri.
El Raval és diversitat cultural, classe treballadora, que intenta ser gentrificat però no s’aconsegueix perquè les veïnes se’n adonen i ho impedeixen, per tant aquests tipus de persona no tenen cap tipus de cabuda, el Raval no és el seu espai, els veïns els fan fora. És un barri organitza’t, tothom fa coses al barri, tothom està a alguna assemblea, a algun col·lectiu, son veïns que es manifesten diàriament contra les injustícies i que no ho fan de manera individual sinó de la mà de les seves. Un bon exemple en són les immobiliàries: Invertir al Raval és un risc molt alt, cada vegada les immobiliàries ho fan menys perquè saben que els veïns els fan fora.
P: A l’octubre de l’any passat va haver una gran redada de narcopisos al Raval. Com han viscut els veïns aquest conflicte? Ha alimentat l’estigma de què el Raval és un barri insegur?
R: En el fons, narcopisos com a degradació del barri i gentrificació van molt bé de la mà. Al Raval s’ha instaurat un discurs de la inseguretat que va molt bé de cara a donar una certa imatge d’aquest barri, que a més a més va molt lligat a discursos xenòfobs i aporofòbics, que donen molta avantatge a les inversions immobiliàries i a un munt de pràctiques institucionals que no ens agraden. Amb el discurs de la inseguretat acceptes molt més fàcil els abusos de poder, per part de forces del poder com és la policia, que permet tenir molt més controlada a la gent. Quan a un barri com el Raval hi ha més presència policial hi ha molts més abusos de cara a les persones immigrants i pobres sota la idea de “recuperar el barri”.
Fa un temps al Raval ja es va viure aquests processos “d’esponjar el barri” amb la construcció de la Rambla del Raval i la creació del MACBA per tal de pacificar el barri, on només es pacifíquen els centre d’aquest. El discurs de la inseguretat va molt bé per magnificar les coses, es lo típic de com això està fet una puta merda, està ple de yonkis i putes, muntem una rambla ben maca on no pots prendre una cervesa per més de 2€ i amb un hotel com l’Hotel Barceló que suposa una millora perquè ara els carrers estaran més nets. Moltes vegades hem vist com els candaus dels locals que estan vuits tenen el tamany d’una oliva, i no és casualitat. A les immobiliàries ja els hi va bé que el Raval sigui un barri degradat per tal de reformar-lo sense que a ningú els hi preocupi el que això significa, perquè no els interesa la gent del barri.
Són discursos que van molt junts de la mà, quan el problema de veritat és l’especulació i la gentrificació, i al Raval s’està demostrant que tant el problema de la inseguretat com el problema dels narcopisos s’està eliminant en gran part per l’actuació veïnal i no per les forces policials ni les actuacions institucionals. La cantonada de Riera baixa amb Hospital sí que és una cantonada bastant conflictiva amb molts robatoris, però els veïns porten molts mesos denunciant-ho i molts mesos demanant actuacions i presència policial: No hi és. Es demanen reunions amb Interior i no es presenta. Interior no està fent res perquè no els interessa de cara a les eleccions, els interessa molt el discurs de la inseguretat i la presència policial com a solució d’aquesta.
També he de dir, els narcopisos es posen al barri si els pisos estan buits, i els pisos no estan buits si la gent pot pagar-se’ls. Aquí no hi ha narcopisos ni hi ha conflictes si les persones que hi viuen són les del barri que poden pagar-se els pisos. Si fas fora a les persones del barri i deixes pisos buits, evidentment qui vols que s’hi fiqui?
Quan ocupes al Raval, els veïns s’alegren.
P: Qui són els propietaris dels pisos buits?
R: Posa’t a idealista, busca “Raval”, i al mapa hi ha més pins grocs que carrer. Hi ha més pisos buits que plens al Raval, i dels plens alguns són ocupats…
Per una banda, sí que hi ha una fracció de pisos buits que són propietat de fons voltors o grans tenidors, però per l’altra banda tampoc crec que els hi surti molt rentable, perquè és un risc molt gran tenir pisos buits al Raval. Hi ha molta impunitat envers la ocupació al Raval però és una cosa positiva, hi ha impunitat perquè hi ha acceptació social i veïnal.
Quan tu ocupes al Raval, els veïns s’alegren en general, perquè a més a més la ocupació al Raval està desmentint estigmes sobre els ocupes, aquí qui ocupa són famílies i estudiants que no tenen on caure morts, i també persones que s’han quedat al carrer. Persones que són, tot i que no m’agrada la paraula, tan normals com qualsevol altre que l’única diferència és que no tenen com pagar el lloguer, que no poden o no els hi dona la gana. Jo un lloguer de 1.500€ no és que no pugui, que no puc, tampoc el pagaria per què em sembla un abús. No es regula el lloguer, i jo no vull dedicar-li el 40, 50 o 60% del meu sou a pagar el meu lloguer perquè és una aberració.
Allò que va passar amb la hipoteca està passant ara amb el lloguer, i sembla que no aprenem el que passa.
Comentarios